Qui cuidarà els qui ciuden?

En els darrers mesos han sorgit plataformes en defensa dels serveis socials i del sector social. Des de l'Àgora de Treball Social de Lleida ens hi adherim perquè el que hi ha en joc va molt més enllà d'una reivindicació laboral: el model de societat que volem, basat en la dignitat, la cura i la cohesió social.

Els serveis socials són essencials per a l'estat del benestar. Hi recorrem quan la vida supera els nostres recursos: per la pèrdua de l'habitatge, la violència, la dependència, una malaltia o la pèrdua de la feina. Defensar avui els serveis socials i el tercer sector és cuidar-nos com a societat, perquè la vulnerabilitat pot afectar qualsevol persona. Aquest sistema el sostenen tant les administracions públiques com les entitats del tercer sector i milers de professionals. Sense aquesta xarxa, augmentarien la desigualtat, l'exclusió i el patiment

És important, però, no confondre dues realitats que avui conflueixen en les mobilitzacions, però que responen a reptes diferents.

D'una banda, el tercer sector social arrossega des de fa anys una situació preocupant. Les professionals treballen sota un conveni d'acció social que ja no respon a la realitat del sector: salaris insuficients, sobrecàrrega, dificultats per retenir talent i un finançament sovint incoherent amb la responsabilitat pública que assumeixen. Reclamen un conveni digne, finançament estable i unes condicions laborals que garanteixin la continuïtat dels equips i una atenció de qualitat.

De l'altra, els serveis socials públics afronten reptes diferents, però igualment legítims. La sobrecàrrega assistencial, la burocràcia, la manca de professionals i recursos i unes ràtios excessives dificulten cada vegada més una atenció preventiva i de qualitat. Per això reclamen més plantilles, menys càrrega administrativa, estabilitat laboral, més recursos i una aposta decidida per la prevenció i el treball comunitari.

Alhora, una part dels serveis públics es presta a través d'entitats del tercer sector. Sense un finançament suficient, aquesta externalització trasllada la precarietat als professionals i deteriora la qualitat de l'atenció. Externalitzar no pot significar abaratir la cura. L'eficiència en la gestió dels recursos públics és necessària, però mai no pot aconseguir-se a costa de les condicions laborals ni de la qualitat de l'atenció.

Són reivindicacions diferents, però comparteixen una mateixa finalitat: garantir que els drets socials no depenguin de l'esforç extraordinari ni de la bona voluntat dels professionals, sinó d'un sistema prou fort per oferir una atenció digna a tota la ciutadania.

Si no hi ha avenços, les mobilitzacions dels pròxims mesos aniran molt més enllà d'un conflicte laboral: ens interpel·laran sobre el valor que donem a les professions que sostenen el benestar. Perquè cuidar qui cuida no és només una qüestió de justícia laboral, sinó la garantia que qualsevol persona rebrà una atenció digna quan la necessiti.

Defensar avui els serveis socials i el sector social no és defensar un col·lectiu professional. És defensar milers de professionals —treballadores socials, educadores socials, psicòlogues, integradores socials i molts altres perfils— que cada dia fan possible que les persones siguin ateses amb dignitat quan la vida es complica.

En definitiva, el que avui defensem no és només un servei públic ni un sector professional, sinó un model de societat que entén la cura, la dignitat i la cohesió social com una responsabilitat col·lectiva.