Conviència: control o pertinença?

Alba Pirla / Ramon Julià

Àgora de Treball Social de Lleida som un col·lectiu compromès amb els drets socials i, davant del debat creixent sobre convivència i civisme a la ciutat, ens sentim interpel·lades a aportar una reflexió des del treball social.

Conceptes com seguretat, ordre, civisme o convivència ocupen cada vegada més espai als mitjans, les xarxes i el debat polític. Però sovint aquestes discussions es produeixen en un clima de polarització, on realitats socials complexes es redueixen a titulars ràpids, discursos d’odi o relats que assenyalen determinats col·lectius com a responsables dels problemes de convivència.

A Lleida s’ha impulsat el Pacte per la Convivència i el Civisme. Més enllà del debat polític, ens obliga a fer-nos una pregunta de fons: com construïm convivència en una ciutat diversa i marcada per desigualtats socials cada vegada més visibles?

Perquè conviure no pot significar expulsar de l’espai públic allò que incomoda ni convertir la pobresa o la diferència en un problema d’ordre públic. Moltes situacions presentades com a “problemes de convivència” amaguen realitats més profundes: precarietat, soledat, salut mental, manca d’habitatge o fragilitat dels vincles socials.

L’ocupació de l’espai públic també és una qüestió que preocupa socialment, especialment si les persones que l’ocupen son persones d’altres orígens. No es pensa en perquè ho fan sinó que es jutja des d’una perspectiva etnocentrista i carregada de prejudicis que qüestiona constantment la convivència.

Parlar de convivència també implica assumir una realitat consolidada: Lleida és una ciutat diversa i multicultural. Però aquesta diversitat no sempre es viu des del reconeixement, sinó sovint des de la sospita, els prejudicis o el malestar social. Per això, construir convivència demana més vincles i pertinença, i menys discursos que alimentin la por o assenyalin determinats col·lectius.

A Lleida això es veu quan persones dormint al carrer generen queixes, grups de joves a les places són percebuts com un problema o barris acumulen discursos d’inseguretat i degradació. També durant la campanya agrària, quan el debat sobre convivència massa sovint se centra en la molèstia i no en causes estructurals com la precarietat laboral o la manca d’alternatives habitacionals. El conflicte no neix només del que passa, sinó també del relat sobre qui té dret a formar part de la ciutat.

Quan es parla de civisme, gairebé sempre es posa el focus en la ciutadania i poques vegades en les institucions. La convivència també es tensiona quan una persona tarda a accedir a serveis socials, quan els drets es perden en un laberint burocràtic o quan els recursos de salut mental o habitatge són insuficients. També implica parlar d’equips professionals tensionats, amb recursos limitats, i de la necessitat de cuidar-los si volem continuar sostenint l’acompanyament social. I, en el fons, preguntar-nos quin model de ciutat volem construir.

En aquest sentit, el treball social aporta una mirada de proximitat imprescindible per comprendre les realitats del territori. Tant els serveis socials com el tercer sector constitueixen agents clau en la prevenció, la mediació i el treball comunitari que es desenvolupa als barris, així com en el que encara resta per construir. La seva tasca és essencial per identificar els reptes socials, entendre les dinàmiques de convivència i reforçar la cohesió social des d’una mirada propera i comunitària.

Perquè una ciutat realment cívica no és la que amaga la pobresa o silencia les diferències, sinó la que és capaç d’acompanyar-les col·lectivament sense deixar ningú enrere.