Flors d’asfalt. Bones pràctiques en l’abordatge del sensellarisme femení. Una obra coral (i imprescindible).

Fa uns mesos, la nostra estimada col·lega de la Universitat de Barcelona, María Virginia Matulič-Domandzič, ens va proposar a la Laura Haro Pérez, companya de l’Àrea d’ Inclusió de l’Ajuntament de Lleida, i a mi, participar en una aventura liderada per Fran Calvo, amb el suport de l’Asociación Científica sobre Sinhogarismo desde la Perspectiva de Género. Sense cap dubte, una narrativa sobre sensellarisme femení feia molta falta en l’àmbit, i no cal dir que ens vam entusiasmar des del minut zero amb el projecte. I escriure un capítol de la ma de la María Virginia ha estat una nova oportunitat d’aprendre i créixer, perquè la seva trajectòria ha obert portes que avui podem travessar plegades. Un plaer i un profund agraïment.

Flors d’asfalt. Bones pràctiques en l’abordatge del sensellarisme femení és una obra coral i imprescindible per comprendre una de les dimensions més invisibilitzades de l’exclusió social: el sensellarisme en clau de gènere.

El podeu llegir i descarregar en obert (FREE!!) aquí: versió en castellà:

https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/horitzo/catalog/book/354 i en català —tot i que hi ha una errada pendent d’esmenar en el títol del nostre capítol— https://www.documentauniversitaria.media/omp/index.php/horitzo/catalog/book/355

Aquest llibre no només combina teoria, mirada transfeminista i casos reals, sinó que gosa fer una cosa poc habitual: posar nom a les violències estructurals que travessen les vides de milers de dones, des del banc fred del carrer fins a les oficines dels serveis socials. I és així, amb totes les lletres: la manca de llar no és cap accident, ni una mala ratxa personal, ni aquesta moralina barata que tant agrada a segons qui quan diu “s’ho ha buscat ella sola”. No. La manca de llar és el resultat d’un sistema que sap perfectament quines dones vol expulsar —i ho fa— segons d’on vens, què has viscut, quines desigualtats acumules o en quins marges t’han obligat a viure.

A Treball sexual, ocupabilitat i exclusió residencial, veiem com migració, identitat trans i prostitució formen un triangle impossible que empeny directament al carrer; i a Trans-itant el carrer i la vida, descobrim que un recurs especialitzat pot sostenir molt més que segons quines polítiques. A Construint xarxes col·lectives, les dones creen cures quan les institucions no hi arriben, mentre que a Veus en el silenci entenem que el trauma juga a amagar-se en històries mai explicades. Entre dues aigües mostra que migrar trenca molt més que la geografia, i Jove, extutelada però amb llar recorda que, quan la tutela acaba, l’exclusió sol continuar.

A Psicosi, oració i sensellarisme, la salut mental apareix com una ferida viva, i L’experiència d’habitar un hostel ens adverteix que no tot el que té sostre és casa. Transformacions socials i maternitat revela que ser mare pot ser sosteniment o abisme, i a Fragilitats invisibles el consum es mira des de la humanitat i no des del judici. La casa que mai arriba denuncia l’estigma que persegueix les dones pobres, i La creació de pràctiques que s’adapten a noves realitats obre finestres per imaginar altres formes d’acompanyar.

A Les barreres institucionals, les pròpies estructures poden fer mal, i Treballar amb adolescents en situació de carrer mostra la cara jove i oblidada del sensellarisme. De l’exclusió residencial a la integració comunitària aposta per la comunitat com a espai de dignitat, mentre Sensellarisme amb perspectiva d’infància posa llum als infants que habiten escenaris on mai no haurien d’haver estat.

Finalment, El món a través dels ulls de l’Elena, l’hem pogut deixar com a darrer batec de l’obra: la discapacitat intel·lectual que no només invisibilitza, sinó que multiplica les violències. Però també, quan hi ha mirada feminista i ètica, pot obrir camins d’acompanyament que semblaven impensables.

Quan vam escriure aquest capítol, no volíem sumar una història més al volum, ni convertir l’Elena en un cas il·lustratiu. El que preteníem era trencar la superfície, qüestionar el relat oficial del sensellarisme i mostrar que hi ha dones que desapareixen dues vegades: primer del dret a un habitatge digne i després del relat social. Entre totes elles, l’Elena encarna aquesta doble invisibilitat que costa tant de mirar.

La Lleida oculta: quan la discapacitat dorm al carrer. Aquesta frase ens va sortir gairebé d’una esbufegada, potser perquè necessitàvem dir-ho sense filtres. Quan la discapacitat intel·lectual es creua amb el gènere, la pobresa extrema i l’exclusió residencial, el resultat no és només una vida més fràgil: és una suma de violències que sovint passen desapercebudes perquè ningú les ha volgut veure.

Volíem qüestionar el capacitisme que s’amaga darrere de molts discursos de protecció: aquells que decideixen “el millor per ella” sense preguntar-li res, que converteixen la tutela en control, la cura en infantilització i l’acompanyament en una altra forma de silenci. En comptes d’això, volíem presentar l’Elena com una dona en tota la complexitat del terme: amb història, amb cos, amb desig, amb dolor i amb un recorregut vital que cap etiqueta no pot abastar.

També sentíem la necessitat d’interpel·lar, de posar en veu alta preguntes que incomoden: què entenem per autonomia en una dona amb discapacitat? Qui decideix què necessita? En nom de quina protecció justifiquem la negació de drets? I quantes formes de violència s’exerceixen des de les mateixes estructures que haurien de garantir seguretat?

Que aquest capítol tanqui el llibre no és casual: és un gest conscient i volgut. Una manera de dir que el sensellarisme femení no té una sola cara, i que les més invisibilitzades són, també, les que exigeixen més valentia per ser mirades, encara que estiguin al final. Perquè, si no som capaces de posar nom a allò que passa quan la discapacitat queda literalment a la intempèrie, seguirem parlant del sensellarisme sense entendre’n les dimensions encara més dures i silencioses.

Si alguna cosa hem volgut transmetre és que darrere d’un diagnòstic hi ha una vida, i darrere d’una vida hi ha un dret. I que, mentre continuem deixant les Elenes del món a l’ombra, el nostre discurs sobre drets, feminisme i inclusió només serà una bonica teoria amb massa forats.

Al final, Flors d’asfalt no només ens parla del sensellarisme femení, sinó de totes aquelles formes de resistència que les dones han hagut d’inventar quan el sistema els ha tancat totes les portes. Llegir-lo és acostar-se a una realitat que sovint intenten maquillar, però també és obrir finestres a noves maneres d’acompanyar, cuidar i transformar.

Al final, hem estat prop de cinquanta professionals les que hem decidit aportar mirades, experiències i sabers perquè aquesta realitat deixi de quedar arraconada en els marges i esdevingui, per fi, una lluita compartida.. I sí, continuem creient que posar nom a les violències és una manera de començar a derrotar-les. Potser per això totes plegades ens hem unit per escriure aquest llibre: perquè, mentre continuïn havent-hi dones dormint a la intempèrie, encara ens quedarà molt per dir… i encara més per fer.