Convivència sota control?

Alba Pirla / Ramon Julià

Des d’Àgora de Treball Social de Lleida observem amb preocupació el debat recent sobre la incorporació de policia als centres educatius de secundària. Com a professionals que treballem amb adolescents, famílies i situacions de vulnerabilitat, creiem que aquest debat mereix una reflexió més profunda.

Els conflictes als instituts existeixen i negar-ho seria simplificar una realitat que molts equips educatius viuen amb cansament. A les aules conviuen tensions, malestar emocional, agressivitat, discursos masclistes o racistes cada vegada més explícits i situacions familiars complexes. La precarietat, la polarització, la salut mental o la violència digital entren cada matí als centres i condicionen la convivència

Precisament per això, aquest debat mereix una reflexió més profunda. La pregunta no és si hi ha conflictes —perquè hi són—, sinó des d’on decidim abordar-los. Quan s’espera que la policia aporti autoritat o límits dins dels centres, potser hauríem de preguntar-nos si no s’està assumint, també, un determinat relat sobre quin és el problema de fons.

La presència policial als centres educatius no és neutra ni simbòlicament innocent. No es tracta de qüestionar la tasca preventiva o de coordinació policial, ni de negar situacions que requereixen intervenció. Però sí de preguntar-nos quin missatge transmetem als adolescents quan la resposta visible davant del conflicte és sobretot la del control.

Perquè les institucions també eduquen. Quan determinades tensions s’aborden sobretot des de la vigilància, enviem missatges sobre què considerem un problema, qui és percebut com a conflictiu i quins adolescents són mirats amb més sospita. No és casual que aquest debat emergeixi especialment als centres d’alta complexitat. Parlar de convivència als instituts obliga també a mirar la segregació escolar i les desigualtats socials que marquen determinats territoris.

Fa anys que als instituts es treballa amb equips tensionats i amb recursos insuficients per sostenir situacions cada vegada més complexes. Professionals de l’educació, del treball social i de la salut mental fa temps que alerten del mateix: falten espais de mediació, orientació educativa, suport a les famílies, treball comunitari i temps —temps real— per detectar malestars, construir vincles i intervenir abans que el conflicte esclati.

També cal reforçar equips interdisciplinaris ja existents, com els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), on també hi ha professionals del treball social, i coordinar-los amb uns Serveis Socials Bàsics forts i pròxims al territori. Però també necessitem projectes que reconnectin adolescents amb la comunitat, generin pertinença i compromís social en una època cada vegada més colonitzada per les pantalles.

També és imprescindible reconèixer el paper de les famílies com a principals educadores i la importància de la seva participació als centres educatius com a part d’aquesta corresponsabilitat. Però aquesta apel·lació no pot fer-se des de la culpabilització. Moltes famílies sostenen el dia a dia enmig de precarietat, problemes d’habitatge, feines inestables, barreres idiomàtiques o malestar emocional. Demanar corresponsabilitat sense reforçar els suports pot acabar sent injust. Reforçar la convivència també implica reforçar els suports i les condicions que permeten educar.

Perquè conviure no és el mateix que controlar. A l’escola no només ens hi juguem resultats acadèmics: ens hi juguem quina societat volem construir i des de quins valors decidim fer-ho.