El problema no és l'alberg (I)

Ramon Julià / Isma González.

Com a treballadores socials de la ciutat de Lleida, i des de l’ètica que guia la nostra professió, no podem restar en silenci davant del clima que s’està generant arran de l’anunci de la creació d’un recurs residencial per a persones sense llar al barri de Balàfia. El treball social té el deure de fer pedagogia pública quan els drets de les persones més vulnerables es veuen qüestionats o utilitzats com a moneda de canvi.

Entenem que el veïnat expressi inquietuds davant canvis al seu entorn, especialment quan aquests es perceben com a poc explicats. Tanmateix, el projecte s’ha presentat des del primer moment com un recurs de tipus Hub Social i s’ha comunicat a través de diversos canals. Confondre la percepció de manca d’informació amb una absència real d’informació només contribueix a alimentar pors que després es projecten sobre les persones més vulnerables, convertint-les injustament en el problema.

Un recurs residencial per a una trentena de persones no és un macroalberg, no és improvisat i no funciona sense normes ni professionals. Al contrari: és una eina necessària per garantir el dret a l’habitatge, reduir el sensellarisme i prevenir situacions molt més dures i visibles al carrer. Aquests recursos, quan estan ben dimensionats i acompanyats, no generen els conflictes que sovint s’anuncien.

Existeix, a més, un precedent recent que convé recordar. Durant la pandèmia es va obrir a Balàfia un centre d’acollida temporal en un context d’emergència social. Contra alguns temors expressats en aquell moment, no es van registrar problemes rellevants de convivència ni incidències destacables. Aquella experiència va mostrar que la presència d’un recurs amb equips professionals i criteri tècnic no comporta necessàriament conflictes amb l’entorn.

A Lleida ja hem viscut situacions similars d’enfrontament davant decisions polítiques d’impulsar recursos socials. Al barri de Pardinyes, el debat sobre la creació d’un alberg de temporers va derivar cap a una dicotomia simplista i perillosa: un recurs per als “de fora” enfront d’una residència per a persones grans “d’aquí”. Aquesta contraposició, alimentada en l’espai públic i a les xarxes socials, va acabar bloquejant qualsevol acord. El resultat és prou conegut: no es va fer ni l’alberg de temporers ni la residència per a gent gran. Aquella decisió no va eliminar cap de les necessitats existents ni va fer desaparèixer les persones temporeres, sinó que va mantenir “el problema” en altres espais.

Quan el debat es construeix des de l’oposició entre col·lectius, el que s’aconsegueix no és convivència, sinó paràlisi. Renunciar als recursos no resol els conflictes: els cronifica.

En bona part, aquest rebuig s’alimenta d’estereotips molt arrelats sobre les persones sense llar que no responen a la realitat actual. El sensellarisme d’avui no és el de l’home gran que dorm al carrer amb un gos i un cartró de vi, sinó també el de dones soles, joves extutelats, persones que treballen però no poden assumir un lloguer que els exigeix nòmines impossibles, els anomenats “treballadors pobres”, persones que encadenen allotjaments precaris o que viuen en habitacions rellogades o infrahabitatges. Són perfils sovint invisibles, però igualment vulnerables. Quan el debat es construeix des de la por i l’estigma, el que es rebutja no és un equipament, sinó la pobresa mateixa.

Aquest tipus de relats no són neutres. Responen a una mirada que desvia l’atenció de les causes estructurals de la desigualtat i acaba enfrontant persones que comparteixen fragilitats similars.

Es construeix així una oposició artificial entre veïnes i veïns de classes populars o mitjanes-baixes i persones que no tenen res, com si el problema fossin aquestes últimes i no les polítiques d’habitatge insuficients, la precarització laboral o la manca de protecció social. Quan la pobresa es presenta com una amenaça i no com una conseqüència d’un sistema desigual, el conflicte es desplaça cap avall i es protegeixen, un cop més, les estructures que el generen.

Cal afegir-hi, a més, una reflexió que sovint queda fora del debat públic. El Centre Històric de Lleida fa anys que expressa un profund malestar perquè concentra una part molt important dels recursos destinats a persones en situació d’exclusió. Aquesta concentració no és fruit de la casualitat, sinó de decisions sostingudes en el temps, sovint preses allà on el cost electoral és menor. El resultat és una ciutat desequilibrada, on alguns barris assumeixen gairebé en solitari la responsabilitat col·lectiva mentre d’altres rebutgen qualsevol recurs apel·lant a la convivència. La solidaritat no pot ser selectiva ni territorial.

Davant projectes d’aquest tipus, el debat polític sovint es veu condicionat per la necessitat de donar resposta a inquietuds immediates, cosa que pot acabar relegant el focus en la garantia de drets. Aquesta dinàmica s’ha repetit al llarg del temps amb governs i oposicions diverses, i posa de manifest la dificultat compartida d’exercir lideratge polític quan les decisions socials generen incomoditat.

Escoltar el veïnat és imprescindible. Però legitimar l’aporofòbia —el rebuig a la pobresa— no ho és. Els drets humans no poden quedar sotmesos a mobilitzacions en contra ni al codi postal. La convivència es construeix amb informació, presència institucional, recursos adequats i equips professionals, no assenyalant persones que ja viuen en situació d’exclusió.

El que avui es debat no és només un equipament concret, sinó quin model de ciutat volem ser. Interpel·lem tota la classe política, en govern i en oposició, i també la ciutadania, a assumir que garantir drets requereix valentia, memòria i corresponsabilitat, perquè la pobresa no pot continuar sent gestionada a cop de por ni d’interessos electorals.

Àgora de Treball Social de Lleida